Fa alguns dies (i potser alguna setmana), la Cristina va proposar fer un bloc on tots poguéssim escriure i comentar les últimes pel·lícules que anem veient, o les que vam veure fa temps i per algun motiu especial volem recuperar. Em va semblar molt bona idea i m'he pres la llibertat de tirar endavant aquest projecte, que és (part) de tots.
La idea del bloc és crear un espai de i per a nosaltres on tots hi tinguem veu i vot; en què, indiferentment de la persona, tothom pugui afegir el seu gra de sorra i oferir-nos la seva visió, sense més recompensa que aprendre junts, que ja és tota una recompensa.
Aquí no hi ha professors en el sentit restringit de la paraula: només hi ha petites veritats, sense jerarquies, amb l’ambició de formar un microcosmos compartit, una manera d'entendre el món, i la vida, especialment des del cinema, que és "el nostre". En tot cas, però, mai ens tanquem en el cinema pel cinema, si no que la idea final és, en el fons, fer-nos millors persones, encara que només sigui una mica o molt poc.
Per tant, m'agradaria dedicar el títol del bloc a un poema de la nostra Maria Àngels Anglada que parla sobre la sinceritat; la sinceritat de la poesia, de l'art, del cinema i, en última instància, de tots nosaltres. Cal recordar, com també diu Godard, que "El principi del cinema és anar a la llum per dirigir-la a la nostra nit”:
No sé jugar amb màscares
No sé jugar amb màscares, amics.
Estimo massa les paraules nostres
De molts llavis de cendra, crit i flama.
No em serveixen per fer-ne hàbil disfressa
D’uns pocs pensaments clars
Ni bastir-me, en arbres de misteri,
Nius de somni remots. A la cruïlla
Dels camins de la nit, la veu ressona:
Hem escollit, en l’espera de l’alba
Els dards de la veritat, o un dur silenci.
Maria Àngels Anglada
M
No hay comentarios:
Publicar un comentario